Aquest rellotge és de mitjans dels anys 60 i representa el final d’una era de fabricació de rellotges. Fins llavors, un rellotge era una cosa cara que et podies permetre un o dos cops a la vida. La raó és perquè els rellotges eren màquines mecàniques cares que funcionaven donant corda o amb un dispositiu de càrrega automàtica activada pel moviment, en els casos més cars. Al cap d’uns anys aparegueren els primers rellotges de pila, i pràcticament alhora entraren al mercat els primers rellotges de quars. Aquest canvi tecnològic va significar que ja no havies de preocupar-te de donar corda al rellotge, la seva precisió era pràcticament perfecte i sobretot: era molt més barat produir-los. Els japonesos s’hi posaren tot d’una i els suïsos  varen fer una badada que els hi va costar pràcticament desaparèixer del mapa.

Aquest rellotge també representa una tendència molt habitual d’aquells dies: es comprava a Suïssa  el mecanisme i ja aquí una infinitat de petites rellotgeries i joieries es dedicaven a afegir-hi una caixa i una corretja. En el cas que ens ocupa el moviment probablement era un robust FHF 73-4N i la caixa era d’un “preciós” llautó cromat. De la corretja original no en sabem res, ja que em va arribar amb una corretja metàlica extensible. Una pràctica molt habitual, ja que la gent no estava per canviar corretges de cuiro cada poc temps.

Bé… i així és com ha quedat.

La raó és perquè s’ha canviat de la branca 3 a la 4. Hem de suposar que aporta una infinitat de millores, i dic suposar ja que no hi ha enlloc una documentació com cal. Potser els responsables de tan lloable tasca caldria que fessin una ullada per Google i adonar-se de que si el número de sortides demanant una solució pel nou sistema de bluetooth és tres ordres de magnitud superior al de possibles solucions, és que alguna està mal feta o mal explicada. Però els que piquem codi moltes vegades som així de magnífics: la documentació clara fa nosa i segur que és un invent de les malignes empreses de software privatiu. No fotem i fem les coses com cal…

Així, que aquí va com fer anar una cosa senzilla: connectar un teclat inalàmbric per bluetooth (Apple Wireless Keyboard) and una Debian Squeeze, utilitzant un emissor-receptor USB de bluetooth (dongle) al nostre ordinador. Lo primer és oblidar-se compatibilitats amb la branca 3. Si ho fem, ho fem bé. I per fer-ho bé basta instal·lar poca cosa:

# aptitude install bluez dbus python-gobject python-dbus

Després hem de mirar quin tipus de dongle tenim:

# hciconfig –a

Aquí trobarem la direcció MAC del dongle del tipus AA:AA:AA:AA:AA:AA i una línia del tipus "Class: 0x4a0100". Molt bé, això és el que volíem. Després hem d’anar a /etc/bluetooth/main.config i precisament canviar la classe que ens ve per defecte i deixar una cosa així: "Class = 0x4a0100". Reiniciem tot el que tengui que veure amb el bluetooth:

# /etc/init.d/bluetooth restart

Ara fem que el dongle sigui visible pels aparells que provin de connectar-se:

# hciconfig hci0 piscan

Adicionalment, hem de saber la direcció MAC del teclat inalàmbric. I per això fem:

# hcitool scan

I aquí obtindrem una direcció del tipus BB:BB:BB:BB:BB:BB. Anota-la perquè la necessitarem ara mateix.

Fins ara tot normal, no?. Ara és quan comença el refregit de la branca 4. Per començar hem d’anar a /usr/share/doc/bluez/examples, després pitgem el botonet lateral del teclat per procedir al procés de pairing. Ara apareix un llumet verd que parpelleja a la part superior dreta del teclat. I ara, ja dins el darrer directori esmentat fem:

#./simple-agent hci0 BB:BB:BB:BB:BB:BB

I ara sorgeix la màgia del pairing: les dues andròmines amb bluetooth es troben i demanen quin password utilitzaran per comunicar-se. Introdueix primer el codi (per exemple 1234) al teclat des d’on estàs fent totes aquestes operacions i pitja Enter. Immediatament tecleja el mateix codi al teclat bluetooth i pitja Enter a aquest teclat. I màgia: els dos trastos s’estimen i es comuniquen.

Però com a totes les històries d’amor, això pot durar poc, en aquest cas només fins que apaguem l’ordinador, i cal fer que aquesta relació sigui més duradora. Per això hem d’anar a /var/lib/bluetooth/AA:AA:AA:AA:AA:AA i allí dins crear dos fitxers: pincodes i trusts. Dins pincodes afegim només aquesta línia: BB:BB:BB:BB:BB:BB 1234. Dins trusts afegim només aquesta altra: BB:BB:BB:BB:BB:BB [all].

I amb això ja basta? No. Apple no sempre ens es fa la vida més senzilla i cal afegir el mòdul hid-apple dins /etc/modules.conf

I ara? Ara si, sempre que el pairing hagi funcionat com cal. Si no ha estat així caldrà eliminar el pairing defectuós i seguir des d’allí. Per eliminar l’associació defectuosa hem de fer:

#./simple-agent hci0 BB:BB:BB:BB:BB:BB remove

I ja està. Ni és fàcil, ni és evident ni està documentat com cal. Un altre exemple de perquè els usuaris de Linux acaben les tardes de dissabte a casa en lloc de gaudir d’una vida senzilla i sense pretensions. Però vull pensar que tot plegat també té la seva gràcia.

Però ens podem fer una altra pregunta: i si el disc dur peta?. Si ets així com cal, hauràs fet una còpia de seguretat i l’hauràs guardada ben lluny de l’original. Si ets com jo i no saps on deixar-la “ben lluny” potser trobem una solució a mig camí entre ser un deixat i un paranoic: podem configurar un RAID a l’ordinador.

Aquí ens centrarem només en un RAID per sofware de nivell 1. Això vol dir que tindrem dos discs durs (iguals o no), un serà una còpia idèntica a l’altre i funcionaran conjuntament. El sistema operatiu emprat és GNU/Linux i la distribució escollida és Debian 5.0 (la darrera versió estable ara mateix). Hi ha qui empra el RAID per aconseguir una millor velocitat de transferència de dades, però en aquest cas això no ens importa massa. També hi ha qui compra una controladora RAID per hardware, en comptes de configurar-ho tot per software. A mi em sembla un error aquesta darrera opció en un ambient de poca activitat: és veritat que per hardware obtens millors velocitats i no t’has d’encalentir tant el cap, però si la controladora peta, tota l’informació es perd malgrat els discs durs estiguin perfectament operatius.

El primer que hem de fer és agafar els dos discs durs i donar un format escaient. Aquí suposarem que tens un disc principal amb la Debian instal·lada que correspon a /dev/sda i els dos discs amb els que vols muntar el RAID que corresponen a /dev/sdb i /dev/sdc.

Si els discs són nous, possiblement et pots saltar aquest pas. Però si has estat trastejant amb ells i has tocat les taules de particions possiblement és una bona idea fer neteja amb l’eina parted:

# aptitude install parted
# parted /dev/sdb
(parted) mktable (Yes)
(parted) New disk labels type? msdos
(parted) quit

I exactament el mateix per /dev/sdc.

Ara cal donar format als dos discs. Pots ser un home i fer-ho amb fdisk o un simple i fer-ho amb cfdisk. Jo sempre faig servir el darrer ja que és infinitament més intuïtiu. Aquí ho he fet senzill i només he creat una partició per disc. He definit que sigui primària, sense opcions d’arrencada i del tipus FD (per indicar que formarà part del RAID). Aquí cal dir que les particions que defineixes a cada disc han de ser de la mateixa mida.

# cfdisk /dev/sdb

Segueixes les indicacions i fas el mateix per /dev/sdc. Ara s’hauran creat dues particions primàries de la mateixa mida (/dev/sdb1 i /dev/sdc1), una a cada disc. Es pot comprovar amb cfdisk.

Ara ja som a punt de crear el RAID. Però abans cal instal·lar els paquets necessaris per crear-lo i gestionar-lo:

# aptitude intall initramfs-tools mdadm

Ara s’ha de carregar el mòdul de gestió de RAID:

# modprobe mdadm

I finalment es procedeix a crear el RAID:

# mdadm –Cv /dev/md0 –l1 –n2 /dev/sdb1 /dev/sdc1

Un cop tenim definit el RAID, cal crear un sistema de fitxers. Decidir-se per un o per un altre per millorar el rendiment de la velocitat de lectura/escriptura de les dades pot ser una mica subjectiu. Sense ser cap expert en el tema, crec que es pot dir que si es té planejat emmagatzemar fitxers d’uns pocs KB la millor opció és JFS, si són fitxers d’uns pocs MB emprar EXT3 i si són fitxers de més d’un GB emprar XFS. Aquí he utilitzat EXT3 ja que al cap i a la fi el que vull guardar són fotografies i música en fitxers d’uns pocs MB.

# mkfs.ext3 /dev/md0

Està una estona creant el sistema de fitxers i després comença la sincronització dels dos discs del RAID. Triga bastant de temps, en el meu cas per un RAID de 500GB trigà uns 80 minuts. Si volem seguir en directe la creació del RAID es pot fer utilitzant l’ordre watch:

# watch cat /proc/mdstat

Mentre va fent podem acabar de configurar-ho tot. Primer s’hauria de modificar el fitxer de configuració de mdadm per tal de que quan arrenqui la màquina, aquesta sàpiga que hi ha un RAID disponible.

# cp /etc/mdadm/mdadm.conf /etc/mdadm/mdadm.conf.old
# mdadm --examine --scan >> /etc/mdadm/mdadm.conf

Després podem definir un punt de muntatge permanent per tal de que a l’arrencar la màquina ja tingem el RAID disponible. Sol ser convenient crear-lo al directori /mnt. Endemés cal afegir una línia al fitxer /etc/fstab.

# mkdir /mnt/raid0
# echo '/dev/md0 /mnt/raid0 ext3 defaults,noatime 0 0' >> /etc/fstab

Després d’esperar el temps necessari, es reinicia la màquina i si tot ha funcionat com cal el RAID hauria d’estar muntat i disponible.

Poca gent de més de dos anys decideix fer-s’ho a sobre i per això se solen buscar solucions. Si ets al camp te pots retirar una mica cap a unes mates, uns albons, un marge o una soca. I allà fas el que has de fer amb compte de no esquitxar-te i banyar-te les espardenyes… anant viu si són d’espart. Si ets dins un nucli urbà tot pot ser més divertit però menys simple.

Tenc la gran fortuna de viure a una ciutat de gent creativa pel que fa al cura, càrrega i descàrrega de les seves poc pacients bufetes. El resultat és que tota ella sencera fot ferum de pixum. Aquesta fortor té les seves variants segons l’època de l’any. Quan fa força calor o fred es veu que la humitat ambiental no amaga res… i així despullada i sense additius t’arriba la tan innoble flaire a les teves benvolgudes narius. A mi em recorda com quan passes per un lloc abrigat de muntanya on el bestiar hi jeu. A la primavera i a la tardor s’estableix una lluita a mort sense captius entre la pluja i la tan humana excrescència. Malgrat tot, el pixum sempre guanya i persisteix. Ja sigui mesclat amb la humitat ambiental o amb la seva marca obscura i triomfant a la paret o al trespol.

A la darrera setmana he vist mostres d’heroïcitat “bufetaire” sense tenir cap problema per les gèlides temperatures. A les portes del parc a les set del matí, a un portal al migdia, entre dos contenidor d’escombraries, entre dos cotxes, contra la paret del ministeri de medi ambient o al resguard del vent d’una parada de bus. Sens dubte el premi a la coordinació va ser la noia entre els dos cotxes amb les calces baixades i parlant pel mòbil. Sospito que el el fons sento enveja malsana: sóc dels que necessiten de la intimitat dels productes del catàleg Roca per afluixar i deixar-se anar.

A mi totes aquestes flaires que viatgen per l’aire de la ciutat em resulten evidents, punyents, insultants, insolidàries i pròpies dels carrerons del tercer món. Però per misteris de la naturalesa humana, els natius no ho noten. I si ho comentes, et renyen dient que menteixes i fins i tot que ciutats semblants o millors que són inclús pitjors. Aquí és quan vas a la tomba de Darwin amb dues corones de flors i amb llàgrimes als ulls no tens més remei que reconèixer que la selecció natural existeix i fa que el meus conciutadans evolucionin cap a l’anòsmia mentre la resta de la població mundial segueix amb el seu petit patiment. Resulta curiós ja que aquest són els mateixos que a trenta quilòmetres de la costa ja són capaços de sentir la oloreta de la mar.

Tenia el disc dur del portàtil bastant ple i quina fou la meva sorpresa quan vaig descobrir que la major part se la menjava la meva carpeta de fotografies. D’altra banda, es feia urgent trobar una segona casa a les meves fotografies ja que si el portàtil un dia fa un pet, massa records passarien als llimbs digitals on viuen els accidents informàtics.

Dit i fet. Vaig recuperar dos discs durs de 300 GB I els vaig posar en RAID 1 per allò de que sigui pràcticament impossible perdre aquestes dades. Ara bé… com gestionar la col·lecció de fotografies?. Engrescat amb el servidor Ampache per la música, vaig buscar una cosa semblant basada en Apache, MySQL i PHP. Fent una ullada vaig trobar Gallery2 que complia amb els meus requerimets.

Gallery2 s’instal·la pràcticament sol a la màquina pel procediment normal de:
$ sudo aptitude install gallery2
Ara bé, hi ha dues coses amb les que ens hem d’entretenir una mica:

1. Instal·lar abans Imagemagick. No és que sigui vital, però com que estam a un servidor sense X, no està ja instal·lat, com sol ser costum.

2. I el més vital. Establir quins seran els límits de mida de les fotografies a pujar. La cosa és que es pot mig regular des de Gallery2, però si volem pujar fotografies que pesin molt ens seguirà donant error fem el que fem. La cosa és així ja que en realitat el responsable darrer d’establir la mida del que es pot pujar o no  és PHP i no Gallery2. Anem per parts:

2.1 S’ha d’apagar Apache.
$ sudo /etc/init.d/apache2 stop

2.2 Modifiquem /etc/php5/apache2/php.ini per pujar fotografies d’un màxim de 10 MB i amb grups de fotografies de fins a 100MB, per exemple.
post_max_size 100M
upload_max_filesize 10M

2.3 Engegam Apache un altre cop
$ sudo /etc/init.d/apache2 start

I ja està.

El grelo no arriba a ser ni una planta sencera. No és més que el brot i fulles del nap Brassica rapa. Com tants altres brots, te’l pots menjar. Si és tendre se suposa que és una llepolia per al paladar. Si no és així, ni ho provis. I alerta! No l’has de confondre mai per mai amb les nabizas. Que és el mateix però molt més tendre ja que el cas que ens ocupa són els brots tot just abans de florir. Vaja, la cosa és com els cards de carxofera però en petit.

Tan incompresa menja és produïda en grans quantitats a Galícia, unes 100.000 tones cada any, no fotem. Aquesta espècie i properes també son emprades a la cuina italiana i xinesa. A la cuina gallega forma un binomi indestriable amb el sempre benaurat lacón. D’altra banda, a la cuina italiana fa parella amb la salsiccia i les pizzes de la contrada de Nàpols. Pel que fa a la cuina xinesa, la podem trobar a la cuina cantonesa aprofitant el seu peculiar gust entre amarg i una mica picant.

Tanta admiració per aquesta verdesca ve del fet que és típic menjar-la amb el lacón o amb brou per Carnestoltes. I com que la Montse va tenir la gentilesa de convidar-me a un cap de setmana d’immersió cultural gallega, dons ens l’estimem una mica més malgrat la seva verdor i el seu aspecte de mala herba. De la resta de menges, vegin-se nècores, orelles o filloas només puc dir que mai n’ha prou. Com tampoc n’ha prou de la bona companyia.

Si ets usuari de GNU/Linux, probablement lo més còmode i estès sigui donar format al disc amb un sistema de fitxers de veritat com és ext3 i no una mòmia de principis dels anys 80, com és FAT. Hi ha altres opcions com ara són ReiserFS o XFS. La cosa és que crec que els dos darrers no es comporten gaire bé quan per accident el disc es queda sense energia. I un sistema de fitxers corromput sol acabar en catàstrofe per les dades emmagatzemades.

Per això ara explicaré com donar format de manera senzilla a un disc dur extern connectat per USB. Per això usarem la consola de GNU/Linux.

- Primer hem de saber quin disc és el que volem modificar. Per això muntes el disc i fas per example:
$df -h
Aquí et donarà informació de tots els teus discs muntats. Entre ells hi haurà el nostre. El que ens interessa saber és que el disc a formatar és per example /dev/sdb1.

- Lo següent és modificar la taula de particions amb cfdisk:
$cfdisk /dev/sdb
Aquí esborram la partició FAT32, ens diu que tenim tot l’espai lliure, en cream una de nova amb format Linux (opció 83) i desem els canvis. Està uns segons creant la nova taula de particions.

- Ara desmuntem el disc i cream el sistema de fitxers per ext3 així:
$mkfs.ext3 /dev/sdb1
Ara es tirarà uns minuts donat format. No cal preocupar-se mentre va fent.

- Un cop fet, podem definir una sèrie de propietats pel nou disc, com ara el seu nom o cada quan es comprovarà la salut del sistema de fitxers. Per això i més es fa servir tune2fs. Per exemple, per donar un nom a la partició fem:
$tune2fs -L Disc /dev/sdb1
Així, quan muntem el disc, aquesta partició passarà a tenir aquest nom.

- Per acabar, podem manipular també els privilegis dels fitxers que posarem dins del nou disc dur. Si volem anar per feines i sense maldecaps, es poden donar permisos a tothom per llegir, modificar i executar la partició muntada a /media amb:
$chmod 777 -R /media/Disc

I ja està. Es poden fer mil floritures més com ara xifrar directoris o establir permisos per grups i usuaris. Però amb això ja es va fent.

Mirant la seva taula de feina “en sec”, sempre penso en aquells graciosos incidents protagonitzats per tisores o pinces abandonades a l’interior dels pacients acabats d’operar. Però com que ella ho té molt clar al seu univers interior, no tenc res per dir. Més enllà del “món sec” en sé poca cosa, ja que estic vetat de les sales de cultius. Una situació que no em mola gens ja que a un lloc on hi has d’entrar amb bata i peücs, on hi ha música ambient i llum ultraviolada, no pot ser un mal lloc.

La cosa és que si has estat metge, et deu costar tornar al món infrapagat dels mortals. Anem per parts: agafar taxis no ens hauria d’agradar gens i pagar més de tres euros per una cervesa, meys encara. Però el món “metgeril” sol anar així. Malgrat tot, la noia va fent. Ara ja porta texans a la feina, queda amb mi per entrenar a l’aire lliure i ja coneix a aquells especímens altrament coneguts com els meus companys de pis. El següent pas serà una ronda cultural pels bars menys glamurosos de la capital imperial… bé, no ho sé. M’estic aburgesant i cada cop em sembla més surrealista anar a llocs d’on surts pudint a fregits indeterminats i on els seus lavabos semblen planters de xampinyons.

Jo ja he adoptat una metgessa. Adoptaries tu un becari?

No sé molt bé com sintetitzar mig any d’intensa vida. Però es comença pel principi. Allà pel mes de maig acabava d’entrar a fer el període de pràctiques al sempre idolatrat CNIO. La cosa es va anar allargant fins al Setembre i quan ja estava fent recopilació d’universitats nord-europees on fer no sé molt bé què, dons va sorgir la possibilitat de quedar-me al lloc esmentat a fer la tesi. Això i que els meus caps pareixen ser de les poques persones assenyades que hi ha pel meu entorn acadèmic, feren que decidís quedar-me.

No pensis que va ser dit i fet. Només tenir la certesa que durant quatre anys hauré de seguir menjant Madrid no em mata d’alegria. Sempre pots pensar que hi ha llocs pitjors… I d’altra banda, com que la investigació no té horaris, tampoc em preocupa massa el que hi ha més enllà del lloc feina i la meva minsa vida social.

Si m’haguessin dit fa deu anys – sí ja fa deu anys de voltar pel món – que en comptes de dissenyar avions, acabaria lluitant contra el càncer… pensaria que era una broma. Però mira que en dona de voltes el món.

Més emocionants aventures d’aquí res.

En guàrdia és un programa de divulgació i de discussió de temes històrics de Catalunya Ràdio que és amb nosaltres cada cap de setmana i alguns dies de festa. Quan el posem? Al migdia a l’hora de dinar… bona hora… noteu la ironia, si us plau. El program és presentat pel periodista Enric Calpena i per l’historiador Oriol Junqueras, juntament amb algun convidat que sigui coneixedor del tema de discussió del dia. I així, amb tres persones i els realitzadors, es munta un bon programa.

La raó de l’especial estima que sento pel programa és perquè em va acompanyar durant mesos a la meva estança a Alemanya mentre estudiava o becava els diumenges. Durant tot l’estiu passat vaig haver d’estudiar una assignatura d’estadística espessa, àrida i enganxifosa ja que a la gent de la Complutense no els hi va sortir d’allí convalidar-me per alguna cosa els 0.5 crèdits que em faltaven per llicenciar-me, però això ja és una altra història. Recordo que quan estudiava l’anàlisi de regressió estava escoltant la desfeta de la guerra de Crimea, quan mirava els anàlisis de variança escoltava la conquesta de València de Jaume I, quan estudiava l’anàlisi PCA escoltava el període britànic de Menorca… i així.

Val a dir que sense adonar-te vas fent un bon fons de cultura, que sempre s’agraeix. Espero que tot això serveixi a ma mare, ja que ha passat les proves d’accés a la Universitat i comença a estudiar la llicenciatura d’història l’any que ve. Sempre endavant.