Quan passàrem per Dinamarca

M’he assabentat que hi ha una exposició a la ciutat danesa d’Holbæk que tracta de l’estada dels espanyols a Dinamarca durant les guerres napoleòniques. Fins aquí res de nou. La cosa es posa interessant quan comences a veure els gravats i cada dos per tres hi veus gent amb barretina i uns uniformes que recorden de lluny a l’uniforme de gala dels mossos d’esquadra. Collons… La història que no ens conten la bona gent de la exposició i els de l’Ambaixada espanyola a København és molt més entretinguda que la història de pastorets de l’exposició.

La cosa comença quan Napoleó ja es perfila com l’amo absolut del continent europeu i se li acudeix tocar a la porta del veïnat del sud per anar fent i tocar els nassos als anglesos, l’única gent que es podia prendre seriosament. La situació a la corona hispànica era… daixonses… molt hispànica. El rei era Carles IV i la seva reina era Maria Lluïsa de Parma. I la criatura de tots dos era Ferran VII. Enmig de la festa hi havia el primer ministre Godoy, que era el que manava i el que s’allitava amb la reina. En Ferran veia la pusil·lanimitat dels seu pare i probablement la seva pròpia i duia entre cella i cella la curolla de destronar son pare. Mentrestant en Godoy un dia ballava amb uns i un altre dia amb els altres, però sempre mirant cap a ca seva. Tant hi mirava, que es va vendre als francesos a canvi d’un cabàs de doblers i la vaga promesa del sud de Portugal on ser rei ja d’una vegada per totes. En resum, tots estaven barallats. I tots feren el que havien de fer, demanar ajuda cadascú per la seva banda a Napoleó i així entraren els francesos a Espanya com a tropes “amigues” amb el tractat de Fontainebleau. Això no feia molta gràcia al poble i arribà el motí d’Aranjuez, on Godoy es empresonat i Carles IV abdica en Ferran VII. En Napoleó devia estar encantat de tanta ximpleria i va convocar a pare i a fill a Baiona on s’obligà a retornar la corona a Carles IV i aquest la cedia a Napoleó. I l’home, ja cansat de collonades i aprofitant l’avinentesa, se la cedí al seu germà Josep Bonaparte.

I els que se n’anaren a Dinamarca?. Doncs mentre França i Espanya eren amigues d’aquella manera, en Napoleó va dir que com a gest de bona voluntat, desmuntassin la Divisió del Nord, estacionada a la frontera amb França i l’enviessin a Etruria (Itàlia) per fotre el comerç italià als anglesos. En teoria els estats italians no podia comerciar amb Anglaterra… però Napoleó no se’n refia i decideix fer-s’ho seu i munta el regne d’Etruria… per si de cas. La cosa dura poc i els envien al nord d’Alemanya i a Dinamarca per tal d’estar a punt per donar estopa als suecs, que es neguen a rompre relacions amb els anglesos. I mentre s’estaven allà, la corona hispànica es revolta contra França. I ara què?.

Aquí és quan els anglesos i els espanyols revoltats s’adonen que tenen 15000 homes a l’altra punta d’Europa i es posen en contacte amb ells per mitjà d’uns “viatgers i comerciants” que en realitat eren espies. El cap de les tropes a Dinamarca era un mallorquí, en Pere Caro i Sureda (tercer marquès de La Romana) i els seus oficials Vives, Fàbregues i Carreres també eren de la terra. Comencen a sospitar que alguna cosa passa quan es fa més difícil rebre el correu des de casa i és clar, quan els espies entren en contacte amb ells. Es troba a l’estret d’Skagerrak amb el cul enlaire. I fan el que sabem fer molt bé… fer-nos els beneits. Mentrestant, segueixen com si res amb la comandància francesa i per darrere fan gestions amb els anglesos per embarcar a la tropa… i els hi surt prou bé. Carreguen uns 10000 homes i cames ajudeu-me cap a Anglaterra i després cap a La Corunya i Santander. Els altres 5000 homes varen fer el que havien de fer: rendir-se als napoleònics i passar a las files franceses per lluitar contra els russos. Varen intentar passar-se al costat rus, però els russos devien anar sobrats de gent i escassos d’enteniment i la cosa no va anar bé.

I així s’acabà la nostra l’aventura pel nord d’Europa. Voltant com baldufes, venuts i comprats quan feia falta, com marca la tradició. La història, val a dir que és més emocionant que les pinzellades de la web de l’exposició i també val a dir-ho… d’aquesta aventura ens en pertoca un bocinet.