Allò que no veus

La història d’avui ens porta per aquells camins de la vida on la casualitat juga el paper principal sense adonar-nos.

El nostre heroi accidental es deia Abraham Wald. Va ser un d’aquells intel·lectuals centreeuropeus nascuts a principis del segle XX que varen haver de voltar com baldufes, primer per estudiar enmig de dues guerres mundials i si eres jueu, com és el cas, encara més. Malgrat tot el nostre home aconseguí doctorar-se en matemàtiques a la Universitat de Viena a l’any 1931. La conjuntura europea de 1938 feu necessària la seva fugida i exili a Estats Units per no fer la pell. Quan esclatà la segona guerra mundial es trobà treballant per fer que els aliats aconseguissin la victòria.

No tendria massa d’especial tota aquesta aventura, si no fora que el British Air Ministry el posà al capdavant d’un estudi que volia fer que el temps de vida dels seus bombarders fora molt major. Ja se sap que un pilot i un avió surten cars, i no era qüestió de que durassin només un parell de viatges. La cosa era protegir l’avió del foc antiaeri de manera efectiva i només es podia fer posant més ferro. Però no pots blindar com qui posa palades de ciment ja que un avió ha de ser lleuger. La pregunta era… on reforçam l’avió?.

Així que va dissenyar un estudi estadístic senzill. Va crear un model d’impactes de bala per aquells aparells que aconseguien tornar. Al final va tenir un patró on es veien punts amb molts d’impactes i d’altres amb cap ni un, envoltats de zones fetes un colador. Era evident… aquelles zones sense tocar eren les vitals per reforçar ja que si no ho fossen, els avions haurien tornat sans i estalvis a casa.

I tot això?. Segons les llegendes urbanes de la bioinformàtica, aquest treball fou una font d’inspiració per als primers investigadors que estudiaven els problemes de la similitud i l’alineament de seqüències de DNA o de proteïnes. Veien que seqüències evolutivament molt relacionades entre elles, es pareixien només a bocins. La cosa era: si suposam que les mutacions apareixen per atzar a sobre d’una seqüència, les diferències degudes a mutacions haurien d’estar distribuïdes equitativament i no amb més concentració a unes zones. Què passa aquí?.

La hipòtesis de que tota la seqüència muta per igual al final s’ha vist que no era en bé així fora dels models experimentals ja que hi ha zones amb més tendència a rebre mutacions que altres. Peró aquí ja no hi entrarem. La resposta al dubte original era la mateixa que la del senyor Wald: aquelles zones sense mutacions (sense impacte de bales a l’analogia de l’avió) són les vitals. Segur que hi ha mutacions allí, però la mutació és letal i no les podem veure ja que l’individu que les porta simplement és mort. L’important del raonament és que a més de veure que les mutacions no actuen capriciosament, tenim una eina per veure quins bocins de la seqüència són els importants ja que un canvi en ells implica estar mort.

I curiosament, Abraham Wald morí a un accident d’avió.