Live fast, die young

Viu aviat i mor jove. Aquest fou l’himne de tot un moviment cultural de finals del setanta a Nova York i que casualment va tornar a les nostres vides molt a principis dels vuitanta amb el moviment punk que es va estendre per tot Europa. Després el vàrem tornar a rescatar amb el grunge del noranta. Què hi farem?. No hi temps que no torn.

Bé, de fet el títol del post és el títol d’un llibre sobre James Dean i el rodatge de Rebel sense causa. Però això no ve al cas.

La cosa és… mai us heu preguntat perquè morim?. Si teniu alguna tendència New Age que us faci creure en la reencarnació, sou creients i practicants d’alguna religió o si creieu en el poder curatiu de les pedres i les energies còsmiques no fa falta que seguiu llegint. La resposta podria estar en nosaltres mateixos i la relació amb el món que ens envolta. La resposta podria ser l’oxigen.

Sí, sí… aquesta molècula de dos àtoms que tant ens agrada és en el fons una malparida però és la nostra malparida (Kissinger ens il·lumina). Té una mala llet tan grossa com la del clor, però és més lenta. Rovella el ferro, l’alumini, el coure i tot el que es deixi sense pauses i sense manies. És un corrosiu, però el necessitam.

De fet, res de la vida que coneixem seria explicable sense el savoir fer de l’oxigen. Fins que l’atmosfera no en va estar prou carregada no varen entrar a escena els primer organismes pluricel·lulars. Varen rebentar a la competència els primers en produir-lo (els avantpassats de les plantes) i els primers en aprofitar-lo, que foren alguna cosa que fou l’avantpassat de les mitocondries.

La clau va estar en desenvolupar un metabolisme que aprofitara l’oxigen s’aconseguira molta més energia que les relacions metabòliques anteriors a partir del mateix. La matèria prima des del punt de vista del metabolisme és la glucosa i d’ella s’origina per diverses rutes metabòliques la moneda energètica de tot organisme que és l’ATP. Abans de l’entrada en escena de la producció i aprofitament de l’oxigen es feia servir només la glucòlisi, amb la qual es treien 2 ATPs per cada molècula de glucosa consumida. Amb l’oxigen i l’aparició del cicle de Krebs, que era capaç d’aprofitar-lo, s’aconsegueixen 18 ATPs per molècula de glucosa. Com es pot veure la cosa canvia molt fent servir una ruta metabòlica o una altra.

Doncs allò degué ser l’orgia metabòlica del moment. De sobte sobrava energia i es podien plantejar processos metabòlics més amplis que permetrien alhora que els organismes guanyessin en complexitat. Però res sol ser gratuït, i menys encara des del punt de vist evolutiu. El consum d’oxigen genera radicals lliures majorment a les mitocondries i altres substàncies que no ens beneficien gaire, vaja que ens maten lentament.

Així… que fem?. Continuen essent tècnicament immortals però unicel·lulars com els bacteris?. O bé ens la juguem i guanyem en complexitat però esdevenim mortals?. Personalment m’alegro de l’elecció malgrat la brevetat i la insostenible lleugeresa del ser. Ja sabem el que va li varen dir al replicant Roy a Blade Runner: “La llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat de temps. I tu has brillat amb moltíssima intensitat, Roy ”.

Així que si hem de lluir, enlluernem.