Sempre infidels

Una de les coses més divertides quan estudies genètica humana i grufes una mica la de poblacions, és que t'adones de les misèries humanes. Com a bons biòlegs, estam tot el dia donant voltes al concepte de sexualitat (fins a tal punt que a vegades els assumptes de l'entrecuix ja no et fan ni fred ni calor) i de l'herència genètica. Les dues coses, és clar, estan relacionades; però la segona sol ser massa vegades reflex de les virtuts i els defectes de la primera. Avui toca infidelitat.

Quan t'entretens estudiant genètica de poblacions sempre apareix tard o d'hora un problema on deixen amb el cul ben enlaire a la mare i al presumpte pare d'una criatura. Els casos que més m'agraden són els que et fas un quadre per posar el reconte de diferents fenotips i a la casella on no n'hi hauria d'haver cap, en surten una carretada. Això és símptoma d'una població amb una entretinguda vida sexual. I això ens toca a tots per igual: avis i joves; encara recordo una vegada on amb unes dades de Bèlgica de fa una quarantena d'anys, s'obtenia que més o manco un vint per cent dels fills no eren de son pare. I no tenim cap motiu per pensar que les belgues van més lleuregeretes que les de per aquí. Ni tenim cap motiu per imaginar que les dones són més donades a les infidelitats que els homes, al cap i a la fi si obtenim una criatura és per que allí hi havia un home i una dona que segons els costums socials occidentals no haurien d'haver estat plegats.

Tampoc fa falta anar fora poble a cercar aquestes fetes. Sense anar més lluny, a la meva facultat ens han confessat que ja fa anys que s'eliminaren les pràctiques dels grups sanguinis perque solien obtenir-se de tant en tant resultats “políticament incorrectes”: ja sabeu, si ma mare i mon pare són del grup zero, jo no puc ser del grup AB. Per salvar aquestes cosetes, es deia: “bé… aquestes proves no són del tot fiables, hi ha un petit marge d'error…”. Mentires pietoses, que en diuen.

Raons com aquestes són les que ens porten a mai emprar els humans com subjectes d'estudis de genètica de poblacions: ens agrada massa mentir. I quan hi ha pel mig allitar-se amb qui no haurien, dons més que més. Però al capdavall, això ho fa tot un poc més divertit; o no?