Servidor de fotografies amb Gallery2

Ja fa un temps vaig posar a punt un servidor casolà am Ubuntu 8.06 LTS no sé molt bé perquè. A banda de emprar-lo per estojar-hi la meva col·lecció de música y fer streaming amb ella, no li havia trobat una utilitat més digna. Tot això era fins ahir…

Tenia el disc dur del portàtil bastant ple i quina fou la meva sorpresa quan vaig descobrir que la major part se la menjava la meva carpeta de fotografies. D’altra banda, es feia urgent trobar una segona casa a les meves fotografies ja que si el portàtil un dia fa un pet, massa records passarien als llimbs digitals on viuen els accidents informàtics.

Dit i fet. Vaig recuperar dos discs durs de 300 GB I els vaig posar en RAID 1 per allò de que sigui pràcticament impossible perdre aquestes dades. Ara bé… com gestionar la col·lecció de fotografies?. Engrescat amb el servidor Ampache per la música, vaig buscar una cosa semblant basada en Apache, MySQL i PHP. Fent una ullada vaig trobar Gallery2 que complia amb els meus requerimets.

Gallery2 s’instal·la pràcticament sol a la màquina pel procediment normal de:
$ sudo aptitude install gallery2
Ara bé, hi ha dues coses amb les que ens hem d’entretenir una mica:

1. Instal·lar abans Imagemagick. No és que sigui vital, però com que estam a un servidor sense X, no està ja instal·lat, com sol ser costum.

2. I el més vital. Establir quins seran els límits de mida de les fotografies a pujar. La cosa és que es pot mig regular des de Gallery2, però si volem pujar fotografies que pesin molt ens seguirà donant error fem el que fem. La cosa és així ja que en realitat el responsable darrer d’establir la mida del que es pot pujar o no  és PHP i no Gallery2. Anem per parts:

2.1 S’ha d’apagar Apache.
$ sudo /etc/init.d/apache2 stop

2.2 Modifiquem /etc/php5/apache2/php.ini per pujar fotografies d’un màxim de 10 MB i amb grups de fotografies de fins a 100MB, per exemple.
post_max_size 100M
upload_max_filesize 10M

2.3 Engegam Apache un altre cop
$ sudo /etc/init.d/apache2 start

I ja està.

Grelos

Un ja no es pot refiar de res. I si és dels idiomes encara menys. Si et diuen que dinarem de grelos, dons tu et pots arribar a pensar que serà d’una cosa semblant als grells. Mmm… greu error. Anem per parts.

El grelo no arriba a ser ni una planta sencera. No és més que el brot i fulles del nap Brassica rapa. Com tants altres brots, te’l pots menjar. Si és tendre se suposa que és una llepolia per al paladar. Si no és així, ni ho provis. I alerta! No l’has de confondre mai per mai amb les nabizas. Que és el mateix però molt més tendre ja que el cas que ens ocupa són els brots tot just abans de florir. Vaja, la cosa és com els cards de carxofera però en petit.

Tan incompresa menja és produïda en grans quantitats a Galícia, unes 100.000 tones cada any, no fotem. Aquesta espècie i properes també son emprades a la cuina italiana i xinesa. A la cuina gallega forma un binomi indestriable amb el sempre benaurat lacón. D’altra banda, a la cuina italiana fa parella amb la salsiccia i les pizzes de la contrada de Nàpols. Pel que fa a la cuina xinesa, la podem trobar a la cuina cantonesa aprofitant el seu peculiar gust entre amarg i una mica picant.

Tanta admiració per aquesta verdesca ve del fet que és típic menjar-la amb el lacón o amb brou per Carnestoltes. I com que la Montse va tenir la gentilesa de convidar-me a un cap de setmana d’immersió cultural gallega, dons ens l’estimem una mica més malgrat la seva verdor i el seu aspecte de mala herba. De la resta de menges, vegin-se nècores, orelles o filloas només puc dir que mai n’ha prou. Com tampoc n’ha prou de la bona companyia.

Donant format a un disc

Amb el pas del temps anam acumulant més i més material multimèdia, fotos o documents. Per això qui més qui manco té un bon disc dur on guardar-ho tot. Ara bé, com ho guardem?. La solució senzilla passa per no preocupar-se i emprar el disc tal i com el compram. La cosa és que tenir un disc de posem 500GB amb un sistema de fitxers FAT32 és una invitació a tenir un rendiment mediocre  i uns nivells de fragmentació que poden ser un festival de l’humor.

Si ets usuari de GNU/Linux, probablement lo més còmode i estès sigui donar format al disc amb un sistema de fitxers de veritat com és ext3 i no una mòmia de principis dels anys 80, com és FAT. Hi ha altres opcions com ara són ReiserFS o XFS. La cosa és que crec que els dos darrers no es comporten gaire bé quan per accident el disc es queda sense energia. I un sistema de fitxers corromput sol acabar en catàstrofe per les dades emmagatzemades.

Per això ara explicaré com donar format de manera senzilla a un disc dur extern connectat per USB. Per això usarem la consola de GNU/Linux.

- Primer hem de saber quin disc és el que volem modificar. Per això muntes el disc i fas per example:
$df -h
Aquí et donarà informació de tots els teus discs muntats. Entre ells hi haurà el nostre. El que ens interessa saber és que el disc a formatar és per example /dev/sdb1.

- Lo següent és modificar la taula de particions amb cfdisk:
$cfdisk /dev/sdb
Aquí esborram la partició FAT32, ens diu que tenim tot l’espai lliure, en cream una de nova amb format Linux (opció 83) i desem els canvis. Està uns segons creant la nova taula de particions.

- Ara desmuntem el disc i cream el sistema de fitxers per ext3 així:
$mkfs.ext3 /dev/sdb1
Ara es tirarà uns minuts donat format. No cal preocupar-se mentre va fent.

- Un cop fet, podem definir una sèrie de propietats pel nou disc, com ara el seu nom o cada quan es comprovarà la salut del sistema de fitxers. Per això i més es fa servir tune2fs. Per exemple, per donar un nom a la partició fem:
$tune2fs -L Disc /dev/sdb1
Així, quan muntem el disc, aquesta partició passarà a tenir aquest nom.

- Per acabar, podem manipular també els privilegis dels fitxers que posarem dins del nou disc dur. Si volem anar per feines i sense maldecaps, es poden donar permisos a tothom per llegir, modificar i executar la partició muntada a /media amb:
$chmod 777 -R /media/Disc

I ja està. Es poden fer mil floritures més com ara xifrar directoris o establir permisos per grups i usuaris. Però amb això ja es va fent.

Montse

De tant en tant hi ha accidents. O almenys fets inusuals, com és el cas que ens ocupa. Anomenar-te Montserrat (o Montse pels amics i altres entitats cel·lular diverses) i ser gallega, passa certament poc sovint. Però mira… estar ben pagada i optar per una rebaixa de sou per venir al CNIO, hauria de ser més estrany encara. Però per sort la protagonista del post té l’honor accidental de reunir les dues característiques.

Mirant la seva taula de feina “en sec”, sempre penso en aquells graciosos incidents protagonitzats per tisores o pinces abandonades a l’interior dels pacients acabats d’operar. Però com que ella ho té molt clar al seu univers interior, no tenc res per dir. Més enllà del “món sec” en sé poca cosa, ja que estic vetat de les sales de cultius. Una situació que no em mola gens ja que a un lloc on hi has d’entrar amb bata i peücs, on hi ha música ambient i llum ultraviolada, no pot ser un mal lloc.

La cosa és que si has estat metge, et deu costar tornar al món infrapagat dels mortals. Anem per parts: agafar taxis no ens hauria d’agradar gens i pagar més de tres euros per una cervesa, meys encara. Però el món “metgeril” sol anar així. Malgrat tot, la noia va fent. Ara ja porta texans a la feina, queda amb mi per entrenar a l’aire lliure i ja coneix a aquells especímens altrament coneguts com els meus companys de pis. El següent pas serà una ronda cultural pels bars menys glamurosos de la capital imperial… bé, no ho sé. M’estic aburgesant i cada cop em sembla més surrealista anar a llocs d’on surts pudint a fregits indeterminats i on els seus lavabos semblen planters de xampinyons.

Jo ja he adoptat una metgessa. Adoptaries tu un becari?

Reentrada

Bones nins i nines. Després de mig any sense donar senyals de vida, ja anava tocant escriure.

No sé molt bé com sintetitzar mig any d’intensa vida. Però es comença pel principi. Allà pel mes de maig acabava d’entrar a fer el període de pràctiques al sempre idolatrat CNIO. La cosa es va anar allargant fins al Setembre i quan ja estava fent recopilació d’universitats nord-europees on fer no sé molt bé què, dons va sorgir la possibilitat de quedar-me al lloc esmentat a fer la tesi. Això i que els meus caps pareixen ser de les poques persones assenyades que hi ha pel meu entorn acadèmic, feren que decidís quedar-me.

No pensis que va ser dit i fet. Només tenir la certesa que durant quatre anys hauré de seguir menjant Madrid no em mata d’alegria. Sempre pots pensar que hi ha llocs pitjors… I d’altra banda, com que la investigació no té horaris, tampoc em preocupa massa el que hi ha més enllà del lloc feina i la meva minsa vida social.

Si m’haguessin dit fa deu anys – sí ja fa deu anys de voltar pel món – que en comptes de dissenyar avions, acabaria lluitant contra el càncer… pensaria que era una broma. Però mira que en dona de voltes el món.

Més emocionants aventures d’aquí res.

En guàrdia

Ja fa molt de temps que volia escriure aquest post però entre la meva mandra i una cosa o una altra, no ho havia fet.

En guàrdia és un programa de divulgació i de discussió de temes històrics de Catalunya Ràdio que és amb nosaltres cada cap de setmana i alguns dies de festa. Quan el posem? Al migdia a l’hora de dinar… bona hora… noteu la ironia, si us plau. El program és presentat pel periodista Enric Calpena i per l’historiador Oriol Junqueras, juntament amb algun convidat que sigui coneixedor del tema de discussió del dia. I així, amb tres persones i els realitzadors, es munta un bon programa.

La raó de l’especial estima que sento pel programa és perquè em va acompanyar durant mesos a la meva estança a Alemanya mentre estudiava o becava els diumenges. Durant tot l’estiu passat vaig haver d’estudiar una assignatura d’estadística espessa, àrida i enganxifosa ja que a la gent de la Complutense no els hi va sortir d’allí convalidar-me per alguna cosa els 0.5 crèdits que em faltaven per llicenciar-me, però això ja és una altra història. Recordo que quan estudiava l’anàlisi de regressió estava escoltant la desfeta de la guerra de Crimea, quan mirava els anàlisis de variança escoltava la conquesta de València de Jaume I, quan estudiava l’anàlisi PCA escoltava el període britànic de Menorca… i així.

Val a dir que sense adonar-te vas fent un bon fons de cultura, que sempre s’agraeix. Espero que tot això serveixi a ma mare, ja que ha passat les proves d’accés a la Universitat i comença a estudiar la llicenciatura d’història l’any que ve. Sempre endavant.

ServerBox

Inesperadament la Universitat Complutense em va fer un ingrés d’uns quants euros que els hi havien sobrat de la meva promoció d’Erasmus i vaig decidir invertir-ne uns pocs en la compra d’un meravellós disc dur de 500 GB on emmagatzemar la meva col·lecció de música i a un raconet per les descàrregues.

La meva màquina té ni més ni menys que sis anys. Una placa Asus i un processador AMD de la sèrie Athlon XP, famosos per les temperatures infames a les que pot arribar, són el cor del servidor. Els hi he afegit un disc dur no massa vell de 20 GB on resideix el sistema, un de 40 GB on tenc als usuaris i el de 500 GB. He enviat a rodar disquetera, reproductors de CDs i pantalla. Les comunicacions es fan totes per xarxa wifi gràcies a una targeta PCI també de collita vella. Reciclatge informàtic, que se’n diu…

Lo primer va ser comprar el disc dur de 500 GB i cablejat nou. El simpàtic propietari de la tenda no me’l volia vendre. Pensava que el disc no seria reconegut per la placa. Tenia raó, a mitges… aquestes situacions ridícules només passen amb Windows. Gràcies a Deu per la existència de Debian i GNU/Linux, que ens fan oblidar aquestes menudeses. Un cop fet net tot i muntat, l’equip feia goig. I cap problema de hardware.

Vaig seguir instal·lant una Debian testing, ssh, screen, samba, rtorrent, amuleweb, apache, php5, mysql i ampache. Després de suar una estona configurant la cosa, tot va funcionar com una seda. Aquí hauria d’aixecar un monument a apache, mysql i ampache. Com es possible gestionar i fer streaming d’una col·lecció de 200 GB de música sense despentinar-se i quasi sense fer senyal al consum de RAM de la màquina?. Simplement impresionant.

I res, tot això per 75 euros i una tarda de vacances.

Alenar

Quan era nin, els pares ens duien cada tarda d’estiu a la mar a nedar. No sé si per esbravar-nos, per evitar morir de deshidratació al pis de Ciutat o per les dues coses alhora. Recordo que ens passàvem tota la tarda bussejant. L’aigua tèbia a la superfície i freda al fons feia que la imatge del fons es veiés distorsionada. Et capbussaves cap a la fredor fins que et quedaves sense alè i sorties del món subaquàtic a l’aeri fent que aquella alenada humida i carregada d’olor t’omplís.

Una sensació pareguda he tengut quan han acabat les classes del màster. Mesos infinits programant, modelant proteïnes i discutint si un algoritme és més escaient per arribar no sé molt bé on… A la fi arribes a casa abans de les vuit del vespre i pots dedicar-te a tenir una vida normal.

Malgrat tot, tot segueix i avui he entrat al CNIO a fer les pràctiques fins a Setembre. Mentre, la família vol saber perquè no la visites o perquè has deixat penjat el blog. Coses de la vida, que en diuen.

I ara, reenganxem la vida.

El gran dia

Avui hauria de ser un dia grandiós. Se suposa que han passat cinc mesos des de que els biòlegs de la Complutense ens vàrem llicenciar al Setembre o vuit mesos si l’afortunat es va llicenciar al Juny. I dic que hauria de ser un dia on les 72 verges del paradís islàmic baixassin a veure’ns i s’obrís el cel de bat a bat perquè segons una teoria no escrita tots ja hauríem d’estar treballant a un bon lloc.

Aquesta grandiosa teoria fou parida per alguna ment privilegiada de la meva antiga facultat i es repetia com un mantra cada cop que es volia resaltar l’excel·lència de la facultat, confonent el que és amb el que es voldria que fora. Però la veritat és la que és i allò és una mitja veritat. És evident que alguna cosa fas al cap de mig any de llicenciar-te si no vols morir d’inanició. Com que som biòlegs el ventall és ampli: teleoperador, cambrer, senyor que dona el pinso als animals del zoològic o becari infrarremunerat a qualsevol departament universitari esperant una beca que mai arribarà. Evidentment els dos darrers són els que menys cobren ja que treballen “de lo seu” i per tant la felicitat ha de brollar per tots els porus de la seva pell.

Les altres solucions passen totes elles per seguir estudiant una segona llicenciatura o diplomatura o fer un màster (si el t’has o el t’han pogut pagar). La primera opció sol ocasionar un retardament innecessari de l’agonia, la segona no és més que pagar per fer que els coneixements del teu intel·ligent pla d’estudis quadrin amb el que demanda al món empresarial i la investigació competitiva.

Aquest professorat tan esplèndid no peca de curtor, peca de mala fe. És evident que no pots tirar-te floretes quan veus que els teus exalumnes són becaris sense beca, tècnics de laboratori amb una llicenciatura o professors substituts de secundària deficientment preparats per aquesta tasca. Així que efectivament, al cap de mig any tothom se cerca les sopes, però per uns altres camins que no calien la feinada feta.

Quan passàrem per Dinamarca

M’he assabentat que hi ha una exposició a la ciutat danesa d’Holbæk que tracta de l’estada dels espanyols a Dinamarca durant les guerres napoleòniques. Fins aquí res de nou. La cosa es posa interessant quan comences a veure els gravats i cada dos per tres hi veus gent amb barretina i uns uniformes que recorden de lluny a l’uniforme de gala dels mossos d’esquadra. Collons… La història que no ens conten la bona gent de la exposició i els de l’Ambaixada espanyola a København és molt més entretinguda que la història de pastorets de l’exposició.

La cosa comença quan Napoleó ja es perfila com l’amo absolut del continent europeu i se li acudeix tocar a la porta del veïnat del sud per anar fent i tocar els nassos als anglesos, l’única gent que es podia prendre seriosament. La situació a la corona hispànica era… daixonses… molt hispànica. El rei era Carles IV i la seva reina era Maria Lluïsa de Parma. I la criatura de tots dos era Ferran VII. Enmig de la festa hi havia el primer ministre Godoy, que era el que manava i el que s’allitava amb la reina. En Ferran veia la pusil·lanimitat dels seu pare i probablement la seva pròpia i duia entre cella i cella la curolla de destronar son pare. Mentrestant en Godoy un dia ballava amb uns i un altre dia amb els altres, però sempre mirant cap a ca seva. Tant hi mirava, que es va vendre als francesos a canvi d’un cabàs de doblers i la vaga promesa del sud de Portugal on ser rei ja d’una vegada per totes. En resum, tots estaven barallats. I tots feren el que havien de fer, demanar ajuda cadascú per la seva banda a Napoleó i així entraren els francesos a Espanya com a tropes “amigues” amb el tractat de Fontainebleau. Això no feia molta gràcia al poble i arribà el motí d’Aranjuez, on Godoy es empresonat i Carles IV abdica en Ferran VII. En Napoleó devia estar encantat de tanta ximpleria i va convocar a pare i a fill a Baiona on s’obligà a retornar la corona a Carles IV i aquest la cedia a Napoleó. I l’home, ja cansat de collonades i aprofitant l’avinentesa, se la cedí al seu germà Josep Bonaparte.

I els que se n’anaren a Dinamarca?. Doncs mentre França i Espanya eren amigues d’aquella manera, en Napoleó va dir que com a gest de bona voluntat, desmuntassin la Divisió del Nord, estacionada a la frontera amb França i l’enviessin a Etruria (Itàlia) per fotre el comerç italià als anglesos. En teoria els estats italians no podia comerciar amb Anglaterra… però Napoleó no se’n refia i decideix fer-s’ho seu i munta el regne d’Etruria… per si de cas. La cosa dura poc i els envien al nord d’Alemanya i a Dinamarca per tal d’estar a punt per donar estopa als suecs, que es neguen a rompre relacions amb els anglesos. I mentre s’estaven allà, la corona hispànica es revolta contra França. I ara què?.

Aquí és quan els anglesos i els espanyols revoltats s’adonen que tenen 15000 homes a l’altra punta d’Europa i es posen en contacte amb ells per mitjà d’uns “viatgers i comerciants” que en realitat eren espies. El cap de les tropes a Dinamarca era un mallorquí, en Pere Caro i Sureda (tercer marquès de La Romana) i els seus oficials Vives, Fàbregues i Carreres també eren de la terra. Comencen a sospitar que alguna cosa passa quan es fa més difícil rebre el correu des de casa i és clar, quan els espies entren en contacte amb ells. Es troba a l’estret d’Skagerrak amb el cul enlaire. I fan el que sabem fer molt bé… fer-nos els beneits. Mentrestant, segueixen com si res amb la comandància francesa i per darrere fan gestions amb els anglesos per embarcar a la tropa… i els hi surt prou bé. Carreguen uns 10000 homes i cames ajudeu-me cap a Anglaterra i després cap a La Corunya i Santander. Els altres 5000 homes varen fer el que havien de fer: rendir-se als napoleònics i passar a las files franceses per lluitar contra els russos. Varen intentar passar-se al costat rus, però els russos devien anar sobrats de gent i escassos d’enteniment i la cosa no va anar bé.

I així s’acabà la nostra l’aventura pel nord d’Europa. Voltant com baldufes, venuts i comprats quan feia falta, com marca la tradició. La història, val a dir que és més emocionant que les pinzellades de la web de l’exposició i també val a dir-ho… d’aquesta aventura ens en pertoca un bocinet.